divendres 28 de febrer de 2014
Hola, Bàrbara.
Sóc el Carles Messaguer, un estudiant de batxillerat de Barcelona. Fa més o menys una setmana, estava era a l’hemeroteca del meu barri quan vaig veure un article de fa cinc anys on parlaven de la teva desaparició a aquella cabina de Lleida.. Em va cridar la atenció i vaig seguir investigant. Vaig trobar un altre periòdic on s’ escrivia del teu rescat a en un Mas de la teva família.
M’agradaria preguntar-te com ho has superat, si encara penses en els quatre anys que vas estar sense comunicació de l’exterior, i assabentar-me d’on treies la força per aguantar-ho. Vaig passar un cas de maltractament infantil similar al teu i jo de vegades tinc malsons pensant que el meu pare encara em dóna cops fins arribar a deixar-me inconscient.
No sé com passar pàgina, i tu em sembles un clar exemple d’ evolució personal i de saber oblidar les coses que t’han fet mal. Volia demanar-te ajuda sobre com deixar de pensar-hi, però es que tot em recorda a la meva trista infància. Ara estic vivint lluny dels meus pares, i tinc una ordre d’allunyament sobre ells.
Tu com vas treure el valor per anar-te’n de la teva llar i llançar-te al carrer? Jo hauria sigut incapaç. Encara hi penses,en els teus anys de tancament? Es veritat que de vegades et deixava sense menjar tres dies? Es cert que de tant en tant et deixava veure la teva sèrie preferida “Friends”? Quina va ser la bojeria més gran que et va fer? Si hi estiguessis disposta m’encantaria prendre un cafè amb tu i parlar-ne. No vull ser indiscret, però vull tenir una nova vida.
M’ajudaries molt contestant a aquesta carta.
Moltes gràcies per llegir-me
Carles Messaguer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada