Dictats.

8 de març

I per no caure en descrèdit als ulls de les sufragistes d'avui dia, quan dic treballadors també em refereixo a les treballadores. Ja m'ho conec això de sentir-se obligat a fer equilibris verbals monstruosos amb els dps sexes plagats a la llengua. I, com que les més afectades solen ser les dones que treballen perquè son elles lesque reben primer, estic força convençut que una mare soltera o una casada jove que ahir encara tenia feina en una cadena de fabricació, davant una màquina de desespinar peixos o  en una fàbrica de bombetes, ara no ha agafat el contell,es clar, però si que  ha dirigit bé el punt de mira. Sols les dones son tan conseqüents.
Dictat 4
Vaig ser molt feliç en aquell viatge. Recordo que teníem el projecte de fer el recorregut en quatre cotxes i de portar equipatge més imprescindible. // El meu primer festeig, el meu primer enuig seriós, el meu primer mareig important, tot va succeir en aquell viatge. L'únic problema important va ser que en Gerard va adjudicar-me en Geremies i la Gertrudis com a companys de cotxe, però aviat vaig desfer-me d'aquells mamarratxos. Vaig engegar-los a passeig; i vaig deixar-los tirats a la carretera perquè es van passar molt i no em mereixen cap respecte. //Al vespre, després d'una dutxa, una mica de xampany i una estona de regateig amb la Joana, vaig arreglar-ho per anar amb en Jesús i la Gemma, que són gent catxonda que t'ajuda i no et punxa contínuament, ni pretén donar una imatge falsejada.




"Febre".
Amb veu adolorida, el nen crida la mare, que hi va corrents i, només de posar-li la mà al front, s'adona que bull. El non té els ulls com brases. La mare s'afanya a buscar, a la farmaciola, els supositoris antitèrmics. Li'n posa un i, com que la febre no minva, busca el telèfon del metge; però mira el rellotge i recorda que fins a les deu no obre la consulta. si lo trucava a casa a les vuit, per una cosa que, segurament deu ser una grip i prou, i el metge faria mala cara. Li trucarà bon punt obri la consulta.


"Entrevista a Pep López"
+Com ho nota vostè, que el que fan no importa?
-Perquè ningú no ens respecta. Feu-vos'en una idea. A nosaltres, moltes vegades, ens programen una actuacio al mig d'una plaça a les dotze del migdia, amb un sol que esquerda el cap. A qui se li acut, per això en ple estiu? És un contrasentit.Per`, els que fem cançons per a nens, sempre ens emportem el que sobra del altres grups. En el pressupost d'una festa major de qualsevol poble, el que fan és fixar una quantitat per fer ball a la nit, i amb el que sobra, fan venir un grup d' animació infantil. Ai això funciona així. En lloc de demanar-te quan cobres per l'espectacle, et diuen: Tenim tant, si vols venir bé, i sinó també. Nosaltres treballem molt. Fem moltes i moltes actuacions cada any. Però aquesta és l'única manera de poder sobreviure, per que de que ens paguen per cada actuació és un misèria




Dictat:
Ara, el que més greu li sap és la pèrdua de la seva fidelissima màquina. Altres vegades també li havia anat 'un pèl, però sempre algú havia pogut apedaçar aquell estrambòtic automòbil i l'andròmina havia tornat a córrer. La historia del cotxe el conduïa a les primeres escenes de la infància. Allà, on la memòria semblava aturar-se.
I entre tots els records la figura de l'avia emvoltada pels néts que traien amb  la consegüent cridòria, la pensió del cotxe al fons del camí del jardí.
 Després, l'excurisió al molí i l'¡expedició a la vinya del poble pagès, allà amb l'oïda parada per no ser sorprès, l'assalt a un raïm massa verd i a uns prèssecs massa madurs que li produïren l'única sensació poc màgica d'aquell dia ja tant llunyà.


DICTAT: Què mireu?
Sóc lletja. Es pensen que no ho sé? No s'equivoquin amb mi. Sé que sóc lletja. No poc agraciada, ni poc afavorida però molt bona noia, ni normaleta tirant a lletgeta, ni gens guapa però té un no sé qué. No. Sóc lletja i punt. Espantosament, fastigosament lletja. M'han mirat bé? Fixin-se. No desvïin la mirada. Gaudeixin de la contemplació de la meva lletjor en tota la seva esplendor. No seràn pas els primers que ho faran, ja hi estic acostumada. Comentin el meu aspecte. Descriguin-me en veu alta. Parlin de les meves faccions amb els seus amics. Facin-me servir per demostrar-se que interessants i que ben plantats i que ben parits i que ben fotuts que estan vostès. Es pensen que sóc una paranoica? Això és que encara no m'han mirat bé.





L'home construeix cases perquè està viu, però escriu llibres per que sap que és mortal. Viu en colla perquè és gregari, però llegeix perquè sap que està sol. Aquesta lectura representa per a ell una companyia que no en substitueix cap altra, però que cap altra no sabria substituir. No li ofereix cap explicació definitiva sobre el seu destí, però teixeix una espessa de xarxa de complicitats entre la vida i ell. Ínfimes i secretes complicitats que parlen de la paradoxal felicitat de viure mentre que, alhora il·luminen l' absurditat tràgica de la vida. De manera que les nostres raons per llegir són tan estranyes com les nostres raons per viure. I ningú no té autoritat per demanar-nos comptes sobre aquesta intimitat.
                                                                                                                     Com una novela, Daniel Pennac