Guau, quina son! pensava jo quan era ben petit, quan a penes arribava al mirall per emmirallar-me. Quan ja vaig anar creixent em van anar caient les primeres dents, i ja m’anava fent un home, de mica en mica, com quan em van posar els ferros a les dents, o quan ja em sortien els primers grans de l’adolescència. O com quan em vaig afaitar per primer cop. Quan vaig adonar-me’n, estava casat i amb una preciosa filla. I a partir d’ alli tot va començar a anar cap avall. Em van sortir entrades, em feia vell i em quedava sol. Acabava de trencar amb la meva dona, no volia saber res més d’ella. Llavors, quan t’anadones, quasi no hi veus, portes dentadura postissa, necessites un bastó per caminar i t’has quedat sense cabell.
